Seguidors

Arxiu del blog

Etiquetes

dilluns, 28 de novembre del 2011

L'Església Catòlica va anar contra la família a Guinea Equatorial?


Aquest treball pretén donar una resposta afirmativa a la pregunta del títol, d’entrada cal precisar que la família no és únicament allò que els sociòlegs anomenen la “família nuclear”. Encara que la família nuclear és universal, té el seu origen en la família extensa, que en algunes cultures és ben viva i està vinculada amb el llinatge o el clan o la societat segons la cultura[1]. A Guinea Equatorial el concepte de filiació és independent de la paternitat biològica[2] Això vol dir que hi  preval el concepte de família extensa i no el família nuclear que en el món cristià ha estat emmirallat conceptualment en la Sagrada Família.
L’actual República de Guinea Equatorial ocupa un petit territori del Golf de Guinea, entre el Gabon i el Camerun, anomenat Mbini o Rio Muni i unes poques illes de les que destaca Bioko (abans Fernando Poo), capital Malabo (antiga Santa Isabel, que ja era la capital de l’estat). Aquests territoris foren descoberts i ocupats pels portuguesos que a les darreries del segle XVIII els traspassaren a Espanya amb un troc per altres territoris; tot i això els espanyols no mostraren gaire interès per a aquesta colònia fins poc després de la pèrdua de Cuba. Hi hagueren però intents de blanquejar la població, cristianitzar-la i espanyolitzar-la el 1858 i es va tornar a intentar el 1860 amb deportats cubans. Significativament  l’il.lustrat Joaquín Costa el 1884 opinava que “es preciso llevar a tantas mujeres deportadas como hombres a fin de que puedan unirse en matrimonio...”[3]. Aquest poc interès no treu que aquelles actuacions, legislacions, etc. que s’hi duien a terme, tenien el segell característic de qualsevol colonialisme racista ja fos portuguès, francès, anglès o altre.

Un dels aspectes més sorprenents del colonitzador és que abans d’arribar a Àfrica té ja el convenciment que la població local no hi toca i els crida l’atenció “les importa saber, y lo saben, si nuestros cargadores y criados respetan sus fincas y sus escasos ganados, o hay entre ellos alguno aficionado a los pequeños hurtos de frutos y de gallinas”[4]. La sorpresa del colonitzador reflecteix qui és el veritable ignorant. No obstant la marca espanyola sol viatjar amb més voluntat que eficàcia, així doncs “El colonialismo era en España una reducidísima minoría selecta sin apenas influencia, con poca voz y mucho menos voto en la desorientada política post-guerra de Cuba”[5]. Aquest sentiment pot explicar, que no justificar, actuacions desafortunades com les del tinent Ayala; quan la gestió no és l’escaient genera un voluntarisme que junt amb una mal entesa professionalitat duu a una total manca d’escrúpols i de sensibilitat humana, com s’exposa més endavant.
Abans de donar resposta a la pregunta del títol és pertinent fixar com a premissa que la colònia és sempre el resultat de la violència exercida per un estat europeu. El colonialisme és una guerra no declarada que s’inicia amb l’apropiació d’un territori, de totes les seves riqueses naturals i de la seva població autòctona. Aquesta població el llenguatge militar la tipifica com a presonera. Si en la guerra convencional s’utilitza la propaganda psicològica per a desmoralitzar la població civil del contendent, en el colonialisme l’invasor va equipat amb l’arrogància necessària per a actuar sense complexos, així llegim: “No he quedado convencido de que el negro sea totalmente humano; sus reacciones, su falta de moral; sus apetitos y pasiones; su mentalidad infantil, pero inteligente; su indolencia...”[6]. És clar que són intel.ligents perquè “un nen de deu anys de Malabo parla normalment quatre idiomes: el bubi matern, el fang de l’ètnia dominant, l’espanyol i el pidging”[7]; tanmateix la intel.ligència dels indígenes resta com anècdota perquè del que es tracta és d’emfasitzar la supremacia del blanc.
Atenent a què el tema és la guerra, és pertinent posar en aquest treball una mostra militar. És admès que l’espanyol més odiat de la història de Guinea és el tinent Julián Ayala Larrazábal, sortit de l’Academia de Infantería de Toledo, d’on dos anys abans havia fet Franco[8]. El clan osumu de l’ètnia fang era el més resistent en front de l’intent de domini d’uns invasors, lladres i explotadors. Des de la perspectiva colonialista aquesta resistència no es podia tolerar, entre altres raons, perquè els colonialistes veïns (francesos i alemanys) traspassaven les fronteres sovint amb l’intent d’apropiar-se d’enclaus d’Espanya. El setembre de 1921 el tinent Ayala va fer una expedició a Mikomeseng –prop de la colònia alemanya Camerún– amb l’ordre d’acabar amb tot el clan osumu[9]. Acabada l’operació, “per estalviar munició l’oficial va ordenar als seus homes que executessin els presos a pals ... i els fang de la zona van ser obligats a contemplar-les”[10]. Una neteja ètnica feta amb acarnissament.
Quan els indígenes pregunten al missioner què els hi porta, el missioner contesta: “No os traigo nada de lo que hay en este mundo; pero os traigo una cosa mejor, que es la salvación de vuestras almas para la vida eterna, allá en el cielo”[11]. Així comença una altra classe de guerra, que no es fa amb armes, sinó amb la cultura. La funció colonial i, per tant, social d’aquesta guerra és fer una societat més semblant a la del país invasor, que en podem dir el model llatí o d’assimilació en contraposició al model anglès que és “raza exterminadora”[12]. L’esmentada assimilació persegueix que els guineà assimili els valors cristians, especialment pel que fa a la família. La qüestió està en què el concepte africà de família  és diferent de l’europeu, el que no vol dir en absolut que un sigui millor que l’altre perquè el llinatge o el clan tenen una funció política essent com és la principal eina de cohesió social en el grup, l’ètnia[13].
Com que a l’Àfrica el llinatge i el parentiu són els que han fet el clan[14],  element que dóna cohesió a la societat o a l’ètnia; malgrat que el clan ha estat un valor variable no solament des de la perspectiva cristiana. Així llegim: “El islam aceleraba los aspectos desclanificadores que ciudad y monarquía ya poseían”[15]. Aquests mots es refereixen ja a principis del primer mil.leni a l’Àfrica occidental, i ens diuen que la ciutat es considerava ja aleshores  un factor negatiu per a la solidesa del clan..
Com  s’ha esmentat al principi a Europa hi ha la família nuclear, resultat de la fragmentació de la família extensa existent abans de la Revolució Industrial. Els pagesos que havien perdut l’hort i havien d’entrar a treballar a la fàbrica i a viure en uns pisos petits, van inaugurar una nova forma de convivència, que no és la forma més natural sinó és el resultat d’una activitat econòmica i urbanística que va desvirtuar la família extensa i va crear la família nuclear,  perdent d’aquesta manera cohesió i pes polític.
El colonialisme a l’Àfrica va afectar la societat de forma general i de la mateixa manera que el que va significar la Revolució Industrial a Europa, així va ser a Costa d’Ivori, per a referir-nos a un país del golf de Guinea constatem que: “Mientras se formaban familias reducidas, la relación entre mayores y menores se disolvió en la historia particular de los itinerarios individuales”[16]. No hi ha dubte que des d’una perspectiva europea o cristiana un dels aspectes més criticats va ser el fet de la poligàmia, com si fos la forma familiar més generalitzada quan de fet la taxa era inferior al 30% de la població masculina adulta i quan ser polígam volia dir ser poderós, per aquesta raó “La poligamia del cap podia utilitzar-se per establir aliances polítiques, i per tant, per assegurar la supervivència del grup”[17].
No cal dir que l’exageració pel que fa a la poligàmia va ser el camp de batalla més important que van tenir els missioners. El problema essencial és que els missioners anaven amb la mentalitat capitalista, és a dir, que les persones i la fe tenen un preu, per tant, “Els claretians arribaren a regalar un trajo als que es batejaven, i vestits i regals de noces als que es casaven”[18] perquè tenien la pretensió que d’aquesta manera les ànimes dels negres es guanyarien el cel, però el fet és que els matrimonis catòlics arranjats pels claretians “no van consolidar-se, sinó que molts van desembocar, a la llarga, en la formació de famílies poligàmiques”[19]. Lògicament els claretians es van sentir traïts, havien perdut una batalla, però no podien donar la guerra per perduda, així que van fer ús del poder militar que per això eren compatriotes de l’exèrcit invasor. Amb aquesta línia de pensament no podem dubtar de les paraules d’un dels espanyols més significats a Guinea Equatorial: “Sólo la fe religiosa obra el milagro. También la fe patriótica, que es otra religión”[20] i d’aquesta manera es varen posar en moviment les dues fes.
En una ocasió en què uns joves negres despullats (normal aleshores) passaven davant de la missió, un claretià sortí a fuetejar-los i  a apedregar-los, de manera que un noi que feia de criat va morir. Això només va ser el començament perquè després amb una destral va destrossar les cabanes dels polígams; quan ja n’havia destrossat unes quantes se li va presentar una comissió per comunicar-li que els polígams deixarien les dones i que només se’n quedarien una, evitant així que continués la destrossa. Un cop tots a casa, les dones van tornar altre cop al seus llocs. Aquests fets són de finals del segle XIX i va ser tant el zel que els missioners van desplegar que finalment el governador es va veure obligat a fer fora de Guinea Equatorial els claretians més significats. Queda clar que l’Església Catòlica va voler situar-se per damunt del poder civil i, per tant, va ser més colonialista que l’estat, que se suposa que és l’ens que gestiona la colònia. En termes generals l’objectiu era imposar la moral cristiana, com és la d’un vestit addient, el bateig i la fundació d’una família amb una sola esposa perquè el que es pretenia  bàsicament era la imposició del model de família nuclear occidental moderna. Fets com aquests s’han  d’interpretar doncs com un atac de l’Església Catòlica a la família guineana. Com que del que es tractava era de fer-los treballar a les plantacions de cafè i de cacau o en la tala d’arbres per a la fusta[21] i donar guanys com a colònia, des de l’òptica de la metròpoli la solidaritat de clan no interessava i calia desvetllar en el negre l’individualisme que comporta el treball assalariat, que és com s’ha fet gran Europa, a costa d’una deshumanització no resolta.
Recordem que a la metròpoli, a tots els nivells socials, es feien col.lectes pel Domund encaminades a cristianitzar els negrets i els xinesos (aquest era el llenguatge). Part d’aquests diners anaven als missioners de Guinea Equatorial i eren un estímul pels claretians perquè els feien sentir totpoderosos. Si abans hem esmentat el tinent Ayala per a fer visible la manca d’humanitat que acompanya l’acció militar, no podem obviar mencionar la manera d’actuar dels claretians per visualitzar també la manca d’humanitat que ben sovint acompanya una acció suposadament evangelitzadora.
Cal tenir en compte que les cultures que reten culte als ancestres solen (o solien) enterrar els seus morts a sota mateix de la casa on viuen o en algun lloc proper amb la intenció de mantenir-se en contacte amb els difunts estimats. És com si els seus difunts no haguessin desaparegut del tot (invisible no vol dir inexistent) i per tant, la destrucció o profanació de tota cosa relacionada amb els ancestres ha de ser considerada un atac a la família. Els anys cinquanta del segle passat els claretians tenien la religió com una de les senyes d’identitat de la funció colonitzadora a Guinea Equatorial. En molts casos els claretians aplicaven sovint un rigorisme que superava al del propi governador com a representant de l’Estat espanyol i també el dels missioners protestants a l’Àfrica. El cas és que els claretians “van cremar totes les caixes de malan que van trobar (en les caixes, els fang hi guardaven els cranis del avantpassats per retre’ls culte)”[22]. Es tracta no solament d’un atac als familiars descendents sinó també d’un atac a un patrimoni simbòlic de la humanitat.
Queda evidenciat que a Guinea Equatorial l’Església Catòlica va atacar la família amb total menyspreu dels seus costums i de les seves creences, tot fent ús, en algunes ocasions, de la força de les armes, situant-se sempre per sobre dels indígenes i donant lloc al que els antropòlegs anomenen “homo infantilis” que simplificant és el racisme que hi ha en el colonialisme assimilador (llatí) versus el colonialisme segregador (britànic). És evident alhora que els espanyols han gastat molta tinta per a fer creure que els veritables dolents en la història del colonialisme han estat els anglesos, però els fets contradiuen el missatge del nacioinalisme expansionista espanyol.

[1] GINER, Salvador: Sociologia, Barcelona, Edicions 62, 1968, pp. 60-61
[2] La verdadera familia rijoe, unía a todos aquellos por los cuales corría la misma sangre, formando un grandioso árbol cuyo tronco y principales ramas partían de otro mundo del cual cada uno nacía aquí como una hoja o un fruto. La sangre se distribuía sólo por línea materna; se pertenecía directamente a la familia de la madre, pero se admitía también la “filiación” con el padre y con la familia de éste. Cada uno sabía el seno donde había nacido”, P. Tomás Martínez García, C.M.F., Fernando Poo, Geografía, Historia, Santa Isabel, Instituto “Claret” de Africanistas, 1968, p. 37
[3] NERÍN, Gustau: Guinea Equatorial – Història en blanc i negre. Barcelona, Empúries, 1998. pp.109,110
[4] BRAVO CARBONELL, J.: Anecdotario Pamue, Madrid, Editora Nacional, 1942, p. 31
[5] ESTEBAN VILARÓ, José: Guinea. Barcelona, Argos, 1950,  p. 38
[6] Ibid. p. 45. Es tracta d’una citació d’un membre del Centre Excursioinista de Catalunya.
[7] CABANA, Francesc: Croniques de Guinea Equatorial,  Barcelona. Proa, 1995, p. 79
[8] NERÍN, Gustau: Una guàrdia civil a la selva, Barcelona, La Campana, 2006,  p. 40,41
[9]   Ibid. p. 151
[10] Ibid. p. 153
[11] BRAVO CARBONELL, J.: Anecdotario Pamue, Madrid, Editora Nacional, 1942, p. 108
[12] Ibid. p. 93
[13] Aquí s’empra s’empra el mot “ètnia” i no “tribu” perquè sobre les societats polítiques africanes llegim: “la primera perspectiva que viene a la mente saca a relucir la noción de “etnicidad” o su sucedáneo periodístico, el “tribalismo””. Jean François Bayart, El estado en África. Barcelona, Bellaterra, 1999. p.81
[14] És prou conegut que Muammar Gaddafi troba la seva força a no deixar el poder en els clans.
[15] INIESTA, Ferran: Kuma. Historia del África negra, Barcelona, Bellaterra, 1998. p.121
[16] BAYART, Jean François: El estado en África,  Barcelona, Bellaterra, 1999. p. 219
[17] NERÍN, Gustau: Guinea Equatorial – Història en blanc i negre, Barcelona, Empúries, 1998. p. 72
[18] Ibid. p. 196
[19] Ibid. p. 197
[20] BRAVO CARBONELL, J.: Anecdotario Pamue, Madrid, Editora Nacional, 1942. p. 107
[21] La família de Gustau Nerín era exportadora de fusta.
[22] NERÍN, Gustau: Guinea Equatorial – Història en blanc i negre, Barcelona, Empúries, 1998, p. 41