Seguidors

Arxiu del blog

Etiquetes

dimarts, 26 de febrer del 2013

Resistència o adaptació: messianisme

“La religió és l’opi del poble” és la frase més coneguda per Karl Marx i que possiblement té tants detractors com defensors. La qüestió està en què les tres religions del llibre o abrahàmiques coincideixen en ser messiàniques, que garanteix una redempció quan arribi l’esperat messies. Aquesta figura fa que els fidels centrin totes les esperances i la fi dels mals en l’arribada del messies. En aquest sentit, de les tres religions és precisament la interioritzada per Karl Marx en la que l’opi és l’espera del messies. Pels cristians el messies ja va arribar i pels musulmans no és una persona concreta i no ocupa un lloc molt present en la religiositat del musulmà.

Per altra banda, en el judaisme el messies pot arribar en qualsevol moment, per tant, genera o pot generar una impaciència, especialment quan la vida és especialment dura, que fa el jueus vulnerables a ser enganyats per un que s’atribueix ser el messies, com va passar amb  Shabbetai Zevi.
Es pot dir opi (Marx) o alienació (Fromm) o castrant (Spinoza), però el fet irrefutable és que la fe en el messies significava posar la solució del mal en una concepció del món fora de l’abast.
Possiblement l’hem de qualificar com a adaptació malgrat que l’actitud plenament humana ens diria resistència, però admetent que la comunitat jueva era una minoria i, per tant, tenia sempre les de perdre, l’adaptació seria una via vàlida. Sense dubte la forma més interessant d’adaptació va ser la que va promoure l’obra de Moses Mendelssohn, però si hem de jutjar pels fets la seva obra no va tenir resultats concrets ni a curt, ni a llarg termini. Cal precisar, per altra banda, que si els jueus vivien separats de la majoria i per a guanyar-se la vida feien activitats diferents dels cristians no ho podem considerar una resistència, sinó una adaptació perquè eren empenyuts o induïts a dur aquest tipus de vida. Quan els seus habitatges estaven integrats amb els dels cristians hi havia menys conflictes, només en aquests casos hom podria parlar d’adaptació; tanmateix, eren mínims,

Pel que fa els moriscos cal dir que en certa mesura tenien també l’esperança posada en un messies, però no era d’una manera directa, així per exemple, es delien per l’arribada a la Península Ibèrica de la marina otomana per a alliberar-los o que les lluites entre regnes cristians posés les coses fàcils. No sabem si hem de dir messies o màgia de la profecia que hi haurà un home en el que “la desproporción consistía en que tenía cada brazo como dos”. També hi havia un literatura de “alguacías” i “jofores”, però no sembla un fenòmen pròpiament musulmà, sinó que només seria aplicable a la Península Ibèrica.
Pel que fa als jueus la conclusió és que no es pot parlar de resistència o adaptació, sinó que pel fet de ser minoria era submissió, que els va portar a progroms, holocaust i expulsions. El famós parlament de Shylock a El mercader de Venècia és una clara mostra de la submissió del jueu malgrat que es tracta d’un personatge que econòmicament i social està per sobre de la majoria, però precisament per aquesta raó resulta més vil pels cristians.

Com els moricos només eren a la Península Ibèrica la seva expulsió no va ser un afer europeu, sinó exclusiu de la Monarquia Hispànica. Tot i que no forma part de la pregunta, no està de més assenyalar que malgrat que la condició dels no musulmans en territori musulmà era millor estaven subjectes al contracte de la dhimma.

Els dos casos confirmen la regla de la submissió de la minoria.
dissabte, 2 de febrer del 2013

Amb els jueus vivien millor


 
Al Call de Barcelona
“Els hàbils parlen d’una voluntat jueva de dominar el món...darrera el jueu, el capitalisme internacional, l’imperialisme dels trusts i dels mercaders de canons, com el bolxevisme...”[1] Aquest llenguatge catastrofista i maquiavèlic no és jueu, sinó dels que diuen que diuen els jueus, dels que es posicionen en contra dels jueus, es tracta d’un posicionament polític sense un fonament sòlid. “Refuso a considerar com una opinió una doctrina que apunta expressament a persones particulars i que tendeix a suprimir-ne els drets o a exterminar-les”[2]. La conjunció d’aquestes dues citacions explica el text de “Respuesta de los Iudíos de Constantinopla a los judíos de Espanha” perquè del que es tracta és de convéncer que el jueu és la representació del Mal, que és més una creença que un veritable argument en contra, que es basa en què és el poble deïcida malgrat que el varen matar els romans penjant-lo a la creu, que era un sistema romà i no jueu.
Cal convenir que per a rersoldre un gran problema humà la solució ideal l’anomenem “Utopia” i resulta que un “gran liberal”, Salvador de Madariaga, va dir en ple segle XX que els grans mals de la Humanitat es deien Freud, Marx i Einstein: tres jueus que havien destruït la “nostra” civilització. Quan el seu gran pecat va ser la Utopia, creure en l’home; tanmateix, és clar que Madariaga professava l’anomenat  maquivelisme d’imputar tots els mals del món als jueus.  
Ser antisemita o antijueu no era ni és una qüestió d’opinió, sinó un posicionament, que tenia un fons polític. Des que hi ha classes socials els missatges culturals  o les ideologies han estat emesos per les classes dirigents (top-down), de forma que d’una manera conscient o no els anava bé que els qui passaven gana quan hi havia problemes de subsistència anessin al call a matar jueus, sense qüestionar les raons socials perquè passaven gana, mentre hi havia uns altres que no. Arran  dels fets de l’estiu de 1391 llegim: “La participación más visible fue de las clases bajas urbanas y el clero, si bien algunos sacerdotes intervinieron para proteger a los judíos. Sin embargo, en general, las autoridades reales, la aristocracia y las élites eclesiásticas no pudieron o no quisieron ejercer su papel tradicional de defensores de la minoría judía”[3]
Amb els jueus vivien millor.* El problema està doncs en què passa si tots els jueus es converteixen al cristianisme i queden batejats. Aleshores ja no es pot entrar al call a sac perquè són germans amb Crist, com deia santament l’Església, però era clar, que alguna cosa calia inventar per tal de barrar el pas a l’enemic de tota la vida. El pas de jueu a convers era un problema nou, que demana un tractament nou. El fonament, que no opinió, era clarament polític: “Muchos cristianos pensaban que los antiguos judíos tenían demasiado éxito”.[4]
CASA DE SEFARAD, Còrdova
“Con el fin de impedirles el acceso a las instituciones del poder y del saber, se decretaron los estatutos de limpieza de sangre... contradictoriamente la conversión se convirtió en una dificultad de mayores dimensiones para la sociedad cristiana de la península ibérica” escriu Hering Torres. Per altra banda, B. Netanyahu es refereix d’una manera no gaire diferent quan escriu: “Cundió así lo que se llamó la peste de la conversión, y los conversos, utilizando sus derechos y libertades, invadieron ciertas esferas de la cultura y la sociedad alemanas”.
Del poble baix cristià no podem saber el nivell de sinceritat de la conversió i que potser sí que aquells que eren “cristians nous” un cop dins a casa seva duien una vida d’acord amb la Torà i el Talmud, però admetent que es tractés d’una conversió falsa, segueix vigent un fet: la manca de tolerància en la què ha estat educat el poble cristià (top-down) perquè l’Estatuto de Pero Sarmiento venia de dalt, és a dir, d’un membre de la classe dirigent.
Com hem vist al principi els jueus van ser perseguits per ser jueus i heretges; després per seguir tenint “sang jueva”. No calia rumiar gaire sobre el concepte raça, sinó que era un grup que representava el Mal i interessava que continués representant-lo a fi i efecte poder eliminar un competidor quan l’ascens social és difícil. Aquest motiu explica que els qui eren descendents de jueus havien de ser exclosos i per això David Nirenberg es pregunta: “¿Existe alguna perspectiva relevante conforme a la cual los cristianos de los tiempos premodernos veían a los judíos como una raza?” Aquesta pregunta no té resposta de la mateixa manera que estar en contra dels jueus no es pot dir que sigui una opinió, com diu Sartre, senzillament és un posicionament polític per a fer-ne ús, per exemple, per a excloure un metge del Col.legi perquè fa nosa o  a Salvador de Madariaga per ser aplaudit per una élite anticomunista.
Intentant contestar la pregunta que més amunt es fa Niremberg sobre el sentit de la paraula raça podem fer molta alquímia lingüística, però a la pràctica dels humans, de l’època o del lloc que siguin, per raça[5] s’entén una diferència física visible, com la de tenir un nas ganxut o com en el cas de la dona d’Hervás, de vuitanta anys, que amb una estranya barreja de “rabino” i “rabo” diu que els jueus tenen cua. No cal dir que aquesta certesa sobre com eren els jueus és el resultat del racisme. Un racisme que en podríem dir d’estar pe casa, però igual d’efectiu que el de la shoah.
 
 

* El títol parodia  allò que es va dir a Espanya uns anys després de la mort de Franco
"Con Franco vivíamos mejor"
 

 



[1] SARTRE, Jean-Paul: Reflexions sobre la qüestió jueve. Editorial Nova Terra. Barcelona. 1967. p. 36
[2] Ibid. p. 9
[3] AMELANG, James S.: Historias paralelas: Judeoconversos y moriscos en la España moderna. Akal. Madrid. 2011. p. 88
[4] Ibid. p. 91
[5] Aquest comentari és al marge del que diu Ashley Montagu que “race” is prejudicial, artificial, does not fit to the facts , leads to confusion,  and should be replaced by the term “ethinc broup” Montagu, Ashley The concept of race, http://onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1525/aa.1965.67.3.02a00520/pdf